REPÀS ESTIL DIRECTE-INDIRECTE

Una mica més d'esforç, ara toca repassar el discurs directe i el discurs indirecte, i alguna cosa de verbs. Molts ànims!


Passeu els textos d’ESTIL INDIRECTE  A ESTIL DIRECTE


A) Jo volia anar al cinema; així que ho vaig demanar a la mare. Li vaig dir que era molt interessant, que m’agradaria de veure-la. La mare em va demanar si hi volia anar amb el meu germà petit. Li vaig dir, veient-me venir el xàfec, que jo volia anar-hi sol, que no em volia emportar el petit.
Em va amenaçar que si no me l’emportava em quedaria sense televisió tota la setmana. Després de dir-li que em feia xantatge, vaig acceptar a endur-me’l.

A)

B)  En Pere no es volia tirar a la piscina. En Joan deia que l’aigua era molt neta. En Pere, que no en tenia ganes, li responia que no veia que ho fos gaire. En Joan tornava a insistir que es banyessin. Aquell dia hi havia poca gent i s’ho passarien molt bé.
Finalment en Joan el va convèncer i s’hi va tirar. Pobre, no sabia nedar.

B)

Transforma el text: passa’l de l’estil directe a l’estil indirecte:

 1) Reescriviu el fragment següent d'estil directe a estil indirecte a partir del  començament que us proposem a continuació, canviant els tempos verbals i la forma dels clítics si s'escau. La redacció resultant ha d'incloure totta la informació inclosa en el fragment. (examen PAU juny 2016)

En sortir al carrer, vam veure dos homes que venien cap a nosaltres. El més alt ens va preguntar:

–Que ens podríeu dir si anem bé per arribar a l’Ajuntament?

–Sí –els vaig contestar–, continueu per aquest carrer i, a la tercera cruïlla, gireu a l’esquerra; de seguida veureu un petit palau modernista, que és l’Ajuntament.

–Moltes gràcies! –van dir tots dos alhora.

I els dos forasters van continuar tranquil·lament el seu camí.

El dr. Valcàrcel li va demanar....

Explica quina diferència hi ha entre un diàleg i un monòleg. Defineix els dos conceptes.

Transforma els verbs d’aquest text: els imperfets i els perifràstics en en passat simple:

Jo tenia els peus glaçats perquè duia les sabates molles, i tenia el pla del cap molt calent. Li vaig dir que en Quimet es volia comprar una moto i em va dir que ja es veia que era molt modern. I va ser la senyora Enriqueta la que em va acompanyar a comprar la roba per fer-me el joc de núvia, i quan li vaig dir que potser ens quedaríem un pis prop de casa d'ella, va estar molt contenta.

 (Mercè Rodoreda: La plaça del diamant)

Transforma els verbs d’aquest text en passat simple (pret.perfet simple).

Menja amb mesura, aparentment sense gust; em parla amb una veu també mesurada, de to dolç i benèvol, però en el fons, d'una manera subtil, autoritària. Em demana quin temps fa, quina pel·lícula vaig veure ahir amb Sílvia, on vam sopar i altres coses semblants; però diria que ho fa per cortesia, sense cap interès, o millor, amb una curiositat que, qui sap per què, s'enginya a fer parèixer casual i indiferent.

(Alberto Moravia: L'home que mira)

Hi havia un moliner molt pobre i una mica mentider que tenia una filla preciosa. Un dia, per fer-se agradable al rei, li va contar que la seva filla era capaç de filar la palla i convertir-la en or. D'aquesta manera va fer patir molt l'al·lota, ja que el rei va tancar-la en una torre perquè provàs les seves habilitats. Ella no feia més que plorar, fins que li va comparèixer un nan i li va dir que convertiria la palla en or si ella li donava alguna cosa a canvi. La primera vegada li va donar un collar. La segona vegada, un anell. Però la tercera vegada, quan el rei li havia promès que es casaria amb ella si aconseguia més or, l'al·lota ja no tenia res per donar. Aleshores el nan li va demanar el primer fill. Ella, desesperada, hi va accedir. Al cap d'un any, quan la nova reina havia tengut un fill, el nan va anar a cercar-lo. Ella no se'n volia desprendre de cap manera, i el nan, segur que no se'n sortiria, li va dir que no li prendria el fill si ella arribava a descobrir el seu nom. La reina va passar dies recollint els noms més estranys del regne, però no endevinava el del nan. Fins que un dia un dels missatgers, enmig del bosc, va sentir el nan que cantava: "Ningú no ho sap, ningú no ho sap: jo som Rumpelstilzchen!". El nan, quan la reina li ho va dir, es va enfadar molt, cridava: "T'ho ha d'haver dit el dimoni!" i pegava potades en terra, tan fortes, tan fortes, que la terra es va obrir i Rumpelstilzchen va desaparèixer. A partir de llavors la reina va viure feliç i tranquil·la devora el seu fill.

(Germans Grimm: Rumpelstilzchen)